San Fermineaks! Crònica II

Reprenem el fil de la narració! Vàrem quedar-nos en el punt en que començàvem a torrar-nos lentament a la flago del sergio...doncs bé, després d'aproximadament una hora i de suar com si fos a una maleïda sauna turca amb la turca jo vaig anar a retrobar els supervivents del batalló.
Va ser una tasca difícil, però finalment vaig trobar un petit nucli tirat a un parc de les rodalies (veure la imatge del pajuelo en posició fetal ensenyant cuixa amb branquillons als pantalons...impagable). La resta dels hools van anar arribant al punt de reunió oferint cares de diferents graus de demacració...
No obstant, tothom sap que el cos d'un txifoli no té límits, i per tant ens vam posar en marxa de seguida en busca de festa i/o priva. La primera parada va ser un carrer del casc antic on a algun espavilat d'un piset se li va acudir ruixar la penya amb aigua fresca...error! centenars de frikis es van reunir en pocs segons en aquell punt (sí, nosaltres també). La cosa es va posar més interessant quan la turba va començar a reclamar el suicidi d'un gos d'un balcó proper al crit de "Que se tireeee!!! Que se tireee!!!" al temps que cridava en èxtasi cada cop que el ca els tirava alguna baba ("uuueeeeeé!!!... llueve!!... milaaagro!!... cervezaaa!!...").
A partir d'aquí van seguir unes horetes de miscel·lània...seguiment de xarangues, aturades logístiques en busca de priva, recreació de miniencierros perseguint a un paio vestit de vaca que voltava per allà (també cal ser gilipolles per vestir-se de vaquilla a sanfermines sabent que hauràs d'aguantar 333 cops la mateixa puta broma...).
Arribats a aquest punt, el comando va fer una retirada estratègica a una zona de gespa de la universitat de Pamplona en vistes a la nit que ens esperava. Allà novament es va donar la nota lúdicofestiva amb pasis de modelets amb (Moreno) i sense (qui creieu...) calçotets. Es van sentir grans ovacions.

Arribem a la gran nit! De fet no tinc gaires records clars (els lifers que vau venir haureu de completar les llacunes...), però recordo un dels moments estelars de la festa. Situem-nos: plaça de l'Ajuntament, algú ha dut una pilota que rebota d'un cantó a l'altre de la plaça gràcies a l'avorriment del personal. Algú crida gooool. La pilota s'ha quedat penjada a un balcó d'un primer pis. El pànic s'estén per la plaça...però surt un valent disposat a tot! Un penjat de la vida comença a escalar la paret sense gaire èxit; cada cop que està a punt de lletarse-la el públic l'aclama amb un "uuuuiiiiii!!" com quan el Kluivert xuta.
Increíblement el paio sobreviu i s'enfila al balcó demostrant una tècnica pròpia d'un rubihool...i arriba la major ovació que es va sentir a Sanfermines!!! Alça la pilota com si fos la Champions, la gent crida a pulmó, la plebe salta emocionada! El tipus té certs problemes per baixar, es mostra indecís davant la exortació del públic per a que es tiri i encertadament (merda!) no ho fa...
L'episodi va acabar amb una festa de l'espuma a lo Schumacher (l'Alonso és gilipolles) i amb una passejada de l'heroi per la plaça a espatlles de la gent. A partir d'aquest moment només tinc breus espais de memòria conscient en què trobem un eriçó-toffa i el Pol l'agafa com si res... No obstant, el nostre estimat i mai no prou admirat Exacervador Eskizofréniko Errante completarà aquest relat en breu!!!...Fins aleshores,


He dicho